Els programes de Permisos d’Abocament Negociables (més coneguts com Landfill Allowance Trading Schemes – LATS) són una eina concebuda per reduir la quantitat de residus municipals (RM) enviats a abocadors de manera cost-eficient. Segueixen una lògica semblant als programes de permisos de contaminació negociables. [1]
Els permisos d’abocament són distribuïts per l’administració pública (normalment organismes nacionals o regionals) a Entitats Locals (EL), i aquestes poden intercanviar-los entre elles. Les Entitats Locals que no facin ús de la totalitat dels seus permisos poden optar per vendre o transferir aquest excés de permisos a altres, aconseguint així la forma més econòmicament eficient de distribuir els permisos. La distribució de permisos es pot realitzar de manera gratuïta o a través d’una subhasta.
El LATS ofereix a las administracions locals més flexibilitat a l’hora d’aconseguir els seus objectius habilitant la redistribució de permisos a través del banking i/o el borrowing, subjectes a determinades restriccions. El banking consisteix en dipositar alguns permisos que no es necessiten en el present però que podran ser usats en un futur, mentre que el borrowing consisteix en anticipar l’ús present de permisos futurs. Cada EL necessita establir la solució més cost-eficient, administrant sense redistribució temporal, comprant/venent permisos a altres EL o redistribuint els seus propis permisos a través del banking o del borrowing d’aquests permisos. [2]
Els instruments econòmics de gestió ambiental, com ara impostos o programes de “Cap and Trade”, busquen modificar l’economia per incorporar els costos ambientals dins el preu de mercat. Tant els impostos com els sistemes de “Cap and Trade” es consideren de similar eficiència en termes econòmics. En canvi, si parlem d’eficàcia, els programes “Cap and Trade” són considerats superiors als impostos, ja que limiten el nivell de contaminació (abocament de residus, en el nostre cas) a través del nombre total de permisos distribuïts. [3]
Els LATS tenen una gran capacitat d’adaptar-se i interioritzar les variacions de la inflació perquè es reajusten automàticament sense necessitat d’aplicar mesures reguladores o legislatives.
Quan els permisos es reparteixen mitjançant una subhasta, el sistema actua de forma més semblant a un impost, aplicant el principi de “Qui contamina, paga”.
L’exemple més conegut és el British Landfill Allowance Trading Scheme, que va estar en vigor des de 2005 a 2013, amb l’objectiu de reduir la part biodegradable del residu municipal amb destinació a l’abocador [4]. El programa va tenir un èxit notable durant els primers set anys, després s’incrementà l’impost britànic als abocadors (UK Landfill Tax), reduint així la rellevància del LATS. La flexibilitat que s’aporta a les diferents Waste Disposal Authorities mitjançant l’opció del banking o del borrowing de permisos ajuda a complir amb els objectius interanuals a la vegada que s’optimitzen els costos de compliment.
